Molt a prop ara

Sempre m’ha semblat interessant plantejar situacions d’aprenentatge on els nens i nenes puguin tenir una experiència concreta i sensorial al mateix instant en el que se’ls presenten paraules o expressions que la descriguin. Per què estic convençuda de que si s’aprèn la paraula “dolç” menjant un gelat de vainilla i en relació a aquest gelat i a la persona que te l’ha comprat i que te’l llepa, la complexitat de l’experiència fa que la paraula “dolç” tingui molt més sentit que no pas si ens l’expliquen a partir de la paraula equivalent en una altra llengua -dolç és sød (en danès) i llestos. Així és com normalment aprenem les segones i terceres llengües quan som adults. Ens estalviem l’experiència, i així tot va més de pressa.

Els meus alumnes són petits, per sort. I estan aprenent el català igual que aprenen el danès: vivint i connectant-se amb la necessitat de dir coses. Estan aprenent el català parlant-lo, sentint la necessitat de “interrompre el soroll i trobar aquella paraula que realment necessito dir-te, aquell sentit que il.lumina d’una altra manera el que estem vivint” -en paraules de la Marina Garcés.

Sobre aquesta base miro de pensar exercicis i activitats per fer a les classes. Si expliquem el conte de La rínxols d’or i ens hem d’endinsar en el món de les mides, per exemple (ós gran / ós mitjà / ós petit o plat gran / plat mitjà / plat petit) miro de donar-los la possibilitat de sentir (de com-prendre el sentit) de les paraules “gran”, “mitjà” i “petit” no només a partir de dibuixos que representen relacions entre mides diferents, sinó a través d’experiències que demanen de la intervenció d’altres sentits a part del de la vista. Els parlo per exemple de la veu gruixuda de l’ós gran, i de la veu fina de l’ós petit, del ritme pausat i tranquil del cor de l’ós gran, i el ritme accelerat i lleuger de l’ós petit, els demano que escoltin el cor dels seus pares i el cantin, i que es deixin escoltar el cor pels seus pares i els demanin com fa. Com més informació sensorial i més matisos, més intensitat, i com més intensitat, més necessitat de compartir i de comunicar. I només a partir d’aquesta necessitat té sentit aprendre i fer servir paraules. Sense això, no cal dir res.

Últimament he estat buscant cançons que em serveixin per viure i explicar l’experiència del pèndul, de l’anar i venir, la dinàmica entre l’apropar-se i l’allunyar-se respecte l’altre, l’equilibri, i el desequilibri. No en trobo. I com que no en trobo, m’he atrevit a fer-ne una.

Aquí en teniu la lletra. Aviat us la cantaré.

Molt a prop ara

I ara més lluny

Ara m’acosto

I ara em faig fum

Ves que ara torno

I et veig els peus

Després ens penso

I me’n faig creus

Torno a acostar-me

I a poc a poc

I ara m’espanto

I ara no em moc

Molt a prop ara

I ara més lluny

Ara m’acosto

I ara em faig fum

Aquestes quatre fotos són de l’última classe amb els petits abans de vacances d’hivern. Pintant-nos la cara. Érem pocs. Seiem a descansar després d’una llarga i duríssima caçera de bisons i recol.lecció de pedres de diverses mides i formes.